El Dr. Salvador Aznar Benitah, reconegut com un dels "50 Científics que Inspiren" per Cell Press

El Dr. Salvador Aznar Benitah, Cap de Grup del Laboratori de Cèl·lules Mare i Càncer de l'IRB Barcelona i Professor ICREA, ha estat seleccionat com un dels “50 Scientists that Inspire” (“50 Científics que Inspiren”) de la prestigiosa revista Cell Press. Aquest reconeixement neix com a resultat del seu treball, que ha canviat els paradigmes de la investigació del metabolisme del càncer i de l'envelliment.

La vida i la carrera del Dr. Aznar Benitah abasten diferents enfocaments de recerca i dos continents. Tot va començar a Montreal (Canadà), la seva ciutat natal. Als sis anys, es va mudar amb la seva família a Madrid, on va viure i estudiar abans de tornar al Canadà, on, el 1998, va obtenir una llicenciatura en Bioquímica amb honors per la Universitat McGill. Els seus estudis el van portar de tornada a Espanya, on va obtenir el seu Doctorat a l'Instituto de Investigaciones Biomédicas (IIBM), el 2003.

El 2007, després de completar el seu treball postdoctoral al laboratori de la Dra. Fiona Watt al London Research Institute, el Dr. Aznar Benitah va establir el seu laboratori al Centre de Regulació Genòmica com a investigador ICREA Júnior. El Dr. Aznar Benitah va passar a ser Professor de Recerca ICREA i, el 2014, i es va incorporar a l'IRB Barcelona com a Investigador Sènior.

El treball del seu equip té com a objectiu comprendre els mecanismes moleculars subjacents a la funció de les cèl·lules mare adultes durant l'homeòstasi, l'envelliment i el càncer. El Dr. Aznar Benitah i els seus col·laboradors tenen especial interès en l'epigenètica, la regulació espaciotemporal de les cèl·lules mare (ritmes circadians) i el vincle entre la metàstasi i els seus mecanismes de funció epigenètics i metabòlics. 

Sent el primer científic de la seva família i investigador a un país amb una rellevància en l'àmbit científic menor que a d'altres, reconeix la importància que té enderrocar barreres per crear una comunitat científica més justa. A més, se centra en la vida més enllà de la feina: té dos fills —Mateo, de 14 anys, i Lucía, de 10— que són el millor de la seva vida, a més d'un profund interès per l'evolució de l'escriptura i el llenguatge , la guitarra i les novel·les gràfiques.

En aquesta entrevista ens parla sobre alguns dels moments més emocionants de descobriments a la seva carrera fins ara, defensa la supressió de les barreres que han de superar els investigadors i investigadores que pertanyen a grups de gènere i ètnia que estan subrepresentats i comparteix el seu entusiasme pel futur del seu camp.

Què et va inspirar per ser científic?

No estic segur que hi hagi alguna cosa en particular que m'hagi inspirat, a banda de la gran curiositat que sempre he sentit pel meu entorn. No hi ha tradició científica a la meva família. Tot i això, recordo que, a l'escola, mentre la majoria dels meus amics jugava a futbol o bàsquet, jo preferia quedar-me a un petit camp que hi havia a prop, que estava ple de plantes i insectes. Els observava, els collia i els portava a casa (per a l'espant de la meva mare!) per veure com interactuaven.

Em fascinava l'astronomia i, amb un petit microscopi que de la meva germana gran, examinava fulles, parts d'insectes i cèl·lules de la meva pell, entre altres coses. Crec que aquesta curiositat continua sent igual d'intensa avui dia.

Què penses de la innovació a la ciència?

Per a mi, la innovació a la ciència consisteix a explorar noves idees, tenint en compte tots els coneixements previs, però assegurant-nos que aquests coneixements no limitin el desenvolupament de noves hipòtesis i conclusions. Crec que aconseguir-ho no és fàcil. Amb el temps, tots tendim a sentir-nos còmodes amb el que hem aconseguit a les nostres curses, cosa que ens dificulta sortir de la nostra zona de confort.

Explica'ns algun moment clau de descobriment que hagi marcat el més destacat de la teva carrera.

És difícil triar-ne només un, així que esmentaré dos moments. El 2017, van identificar i descriure les cèl·lules iniciadores de metàstasi a diversos tipus de tumors humans. En detectar-les, ens vam adonar que aquestes cèl·lules depenen de la senyalització d'àcids grassos i colesterol per iniciar i desenvolupar metàstasi.

Gloria Pascual (la investigadora principal associada que va realitzar la major part d'aquest treball al meu laboratori) i jo, vam saber immediatament com d'emocionant era aquesta troballa. Recordo quan vam obtenir el primer resultat que demostrava, sens dubte, que realment es tractava d'unes cèl·lules metastàsiques tan elusives. Senzillament, ens vam mirar amb profunda alegria. Sabíem que aquest descobriment obriria moltes oportunitats de recerca a les nostres respectives carreres. I, efectivament, així va ser: ara comptem amb nombroses línies de recerca que ens estan ajudant a comprendre el procés de metàstasi amb gran detall.

Un altre moment memorable va ser descobrir que moltes de les funcions de les nostres cèl·lules mare adultes estan regulades pels ritmes circadians. Aquesta troballa, per primera vegada ens ha permès començar a entendre com els òrgans perifèrics coordinen les funcions amb altres òrgans i amb el sistema nerviós central. És important assenyalar que aquesta coordinació es perd durant l'envelliment i que aquesta manca de sincronia contribueix al procés d'envelliment.

Has hagut de superar barreres o obstacles a la teva carrera oa la teva ciència? Com els has superat?

No crec haver enfrontat obstacles especialment significatius en comparació amb alguns dels meus companys de professió i amics. Al llarg de la meva carrera, he estat testimoni de que les minories i les dones acostumen a trobar-se amb moltes més barreres a les seves trajectòries professionals que jo, especialment quan intenten assolir posicions d'investigadors/es principals o càrrecs directius. Afortunadament, s'han implementat moltes solucions i canvis per combatre aquestes situacions injustes (encara que probablement encara quedi molt per fer).

Dit això, a l'inici de la meva carrera sentia (per exemple, quan assistia a congressos) que algunes persones no em prenien gaire seriosament quan deia que treballava a Espanya, cosa que em generava una sensació de no pertànyer del tot a aquest grup. Per sort, això ja no és un problema, però quan era investigador júnior, vaig decidir seguir endavant amb la meva feina i evitar que aquest sentiment influís en la meva carrera. No va ser fàcil, però ho vaig aconseguir.

Què és el que t'entusiasma més del teu camp en aquest moment?

Hi ha tantes coses que m'entusiasmen! Em sorprenen alguns avenços tecnològics que ens permeten realitzar estudis in vivo sense precedents. Ara combinem de forma rutinària transcriptòmica unicel·lular, epigenòmica unicel·lular, metabolòmica/lipidòmica de baix insum i proteòmica de baix insum amb proteòmica espacial i transcriptòmica. Això, sumat a una capacitat computacional cada vegada més gran, ens permet caracteritzar en poc temps el que abans ens hagués pres entre 20 i 30 anys.

A més d'aquests avenços tècnics, crec que ens estem acostant cada cop més al desenvolupament de moltes teràpies contra el càncer. Els investigadors no només estan perfeccionant la immunoteràpia, sinó que també exploren nous objectius (molts relacionats amb el metabolisme tumoral) que, al meu entendre, són realment prometedors.

També estic molt emocionat amb el camp de l'envelliment. És un moment increïble per a aquesta àrea! Part d'això és degut a l'aplicació de les tecnologies que he esmentat abans. Crec que en els propers anys veurem avenços significatius en aquest àmbit.

Quin consell donaries als estudiants que estiguin pensant en fer una carrera científica?

No m'agrada gaire conar consells, ja que crec que cada persona troba el seu camí de manera diferent i respon als desafiaments de manera única. Tanmateix, crec que hi ha algunes característiques comunes entre els científics: la passió per la ciència, l'entusiasme pel coneixement i l'esperança que potser la seva ciència algun dia pugui millorar la vida de les persones.

Aquesta passió per la ciència ens permet perseverar en els moments difícils: no aconseguir el lloc desitjat, el rebuig d'articles o beques, etc. Totes aquestes dificultats es poden suportar si la passió per la ciència és present des del principi.

Com esperes que siguin els propers 50 anys en al teu camp o en la ciència en general? Quins canvis voldríes veure?

Crec que veurem avenços sorprenents en la integració de grans quantitats de dades. Sé que això ja està passant, però crec que es multiplicarà de manera exponencial. Per exemple, en els camps de l'envelliment i el càncer, un cop puguem recopilar informació sobre el proteoma, l'epigenoma, el transcriptoma i el metaboloma (no només a nivell unicel·lular, sinó fins i tot a nivell subcel·lular) i correlacionar aquestes dades a partir de milers de mostres, estic convençut que començarem a identificar patrons que mai abans no haviem vist.

A més, crec que veurem sistemes in vitro cada vegada més sofisticats (com organoides multilinatge que combinin diferents òrgans), cosa que ens permetrà provar teràpies anticancerígenes i antienvelliment mitjançant cribratges a gran escala d'una manera inèdita.
I, com sempre, a la ciència... qui sap quines coses noves i inesperades ens oferiran els propers 50 anys?

-

Crèdit foto: Cell Press. Text traduït i adaptat al català de l'article original publicat a Cell Press.